Sembla que les primeres traduccions al català van obeir a necessitats o demandes concretes: cap a la segona meitat del segle XIII van traslladar-se, del llatí, alguns textos jurídics, històrics, mèdics, científics i religiosos.
Alhora, no es pot ometre la poderosa influència que van exercir les lletres itàliques, principalment mitjançant el Petrarca humanista que vindicava l’estudi —i l’exemple— dels clàssics, traduït al català per Antoni Canals i per Bernat Metge. Del 1429 data la versió anònima del Decameró i la primera traducció en vers de la Divina Comèdia, obra del poeta Andreu Febrer.
Com a darrera fita d’una Edat Mitjana esplendorosa, cal assenyalar que el 1478 fou impresa a València una edició completa de la Bíblia, perseguida i destruïda per la Inquisició davant la por d’heterodòxia; era la quarta llengua que n’emprenia una traducció sencera, després de l’alemany, l’italià i el neerlandès.
Al llarg dels segles XVI i XVII, en minvar el prestigi de la llengua autòctona, cada cop més menystinguda per la brillantor de la llengua de la cort, va minvar la necessitat de traduir a una llengua infravalorada, fora dels àmbits populars i menestrals, en què era necessari si es volia arribar a un públic ampli rigorosament monolingüe.
En el tombant del segle XIX al XX va produir-se una «modernització» cultural sense precedents, amb la voluntat d’aixecar una tradició sòlida, i les traduccions es van convertir en un puntal de les lletres catalanes. Per raons diverses, el Quixot, Shakespeare i Wagner van despertar veritables febres literàries.
En les dècades següents, fins a la guerra civil, els escriptors (Josep Carner, C. A. Jordana, Marià Manent, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, etc.) van continuar responsabilitzant-se de la feina de traduir: en no existir el traductor professional, i atesa la importància que es conferia a aquesta activitat, semblava reservada a les elits intel·lectuals més preparades i reconegudes.
En la dècada dels vint va aparèixer la Fundació Bernat Metge, de traduccions dels clàssics grecs i llatins, i els primers volums de tres versions de la Bíblia diferents: del Monestir de Montserrat, de la Fundació Bíblica Catalana i del Foment de Pietat Catalana.
Fins al 1936, i d’ençà de la represa literària moderna, havien aparegut prop d’un miler de traduccions. La situació es va capgirar fatalment el 1939, amb la victòria franquista i la llarga dictadura. La prohibició d’editar traduccions en llengua catalana fou rigorosa la dècada dels quaranta i dels cinquanta. L’aparició d’Edicions 62, el 1962, va significar un revulsiu per a la publicació de llibres traduïts, que encara eren signats per escriptors rellevants: M. Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Josep Vallverdú… De tota manera, uns quants noms començaven a adquirir reputació per les seves versions: Jordi Arbonès, Josep M. Güell, Carme Serrallonga, Bonaventura Vallespinosa…
Després de la frenada de la dècada dels setanta, en la dels vuitanta l’edició de traduccions experimentà una nova revifalla. L’any 1981 Joaquim Mallafrè publicà l’Ulisses de Joyce, versió que és l’origen de l’estudi Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària (1991), la primera monografia acadèmica en llengua catalana consagrada íntegrament a la traducció. Amb petites oscil·lacions, aquests darrers lustres la pràctica de la traducció s’ha professionalitzat, a redós d’una estabilització del mercat editorial i, probablement, de l’existència de diversos centres universitaris on s’ensenya traducció.
per Montserrat Bacardí
(consulteu l’article sencer aquí)
Traduccions i traductors 