Traductors, simplifiqueu-vos la vida!

Posem que us han assignat un projecte enorme amb un munt de material de referència i diversos glossaris i/o memòries de traducció.

Fa uns anys, la millor opció era fer un cop d’ull a totes les referències i, després, començar a traduir. Durant la traducció, tenia tots els documents oberts (fulls d’Excel, documents de Word, memòries de Trados, TXT, etc.) i feia cerques en cadascun d’ells, un per un, cada vegada que detectava un terme nou al text per traduir.

Evidentment, el procés era molt feixuc i el resultat no sempre era el millor possible.

Bé, doncs no fa gaire vaig començar a utilitzar un programari increïble que em fa la vida molt més fàcil. Si ja el coneixes, segur que hi estàs d’acord. I si no n’has sentit mai a parlar, fes atenció.

by Fotosearch

L’Xbench és un petit programa que es pot descarregar gratuïtament (el meu esperit català em diu altra vegada que aquest punt és molt important). És molt fàcil de fer servir. Només cal carregar tots els glossaris o memòries que tinguis en diferents formats (es poden incloure fitxers de text amb tabulacions, glossaris de Microsoft, memòries exportades de Trados Workbench, arxius de Trados TagEditor, memòries d’SDLX, projectes d’Star Transit, memòries de Wordfast, arxius d’Idiom, arxius de DejaVu, etc.).

A continuació, comences a traduir amb el programari que sigui i, quan trobes un terme o una frase que voldries consultar, prems Crtl+Alt+Ins i l’Xbench s’obra automàticament. Un cop al programa, només cal seleccionar el terme o la frase que necessitis i prémer Enter per tornar automàticament a la traducció. Després, prems Crtl+V per enganxar el resultat al document i ja està!

Tot aquest procés és molt més senzill que les eines de traducció assistida habituals i, evidentment, molt millor que haver de comprovar tots els glossaris un per un i copiar i enganxar els termes que necessites.

No estic fent propaganda, però és molt recomanable que el provis:

http://www.apsic.com/en/products_xbench.html

La concepció de la interpretació

Voldria compartir un parell d’idees sobre la interpretació.

La setmana passada vaig estar treballant d’intèrpret i feia temps que no ho feia. Em vaig adonar d’unes quantes coses (o potser vaig refrescar la memòria) bastant curioses sobre la percepció que té el públic de l’intèrpret.

En primer lloc, hi ha molt poca gent que conegui la professió i que sigui conscient de les dificultats que comporta aquesta feina. Sí, quan parlem d’intèrprets, tothom diu de seguida que la interpretació simultània els sembla tant i tant difícil, que és gairebé un do! Però, en realitat, no en tenen ni idea perquè no s’han parat mai a pensar-hi.

Si fossin conscients de les dificultats que comporta, no parlarien seguint un ritme monòton i avorrit, ni esmentarien quatre percentatges i quatre xifres de punts percentuals seguides com si els perseguís algú, ni provarien de fer brometes amb jocs de paraules, i un llarg etcètera.

Des d’aquí m’agradaria proposar un exercici interessant per a qualsevol persona que hagi de treballar amb intèrprets o que vulgui fer-se una idea del que passa a la cabina en els moments més complicats. Tothom sap dir els números en anglès avui en dia, oi que sí? Bé, doncs l’exercici consisteix en dir la frase següent en anglès: «Directives 1792/2005, 1286/2009, 2675/2008, 2344/2003 i 1557/2004». Proveu de dir aquests cinc números, inclosa la barra transversal (slash) en català o castellà i després en anglès i comproveu quan heu trigat amb cada llengua. Crec que, després de l’experiència, la propera vegada que treballeu amb intèrprets potser baixareu el ritme quan hàgiu d’esmentar una xifra o més d’una de seguida.

Recordo que a la facultat ens feien llegir discursos perquè els companys els interpretessin des de la cabina. Preparar els textos i llegir-los davant de la classe era un exercici gairebé tant important com practicar la interpretació simultània, perquè t’adonaves de com era de complicat presentar un tema sense llegir-lo directament, intentant mantenir l’interès del públic i sense embalar-te.

Foto de Universal Pictures

D’altra banda, els intèrprets sovint sentim la frase «no pateixis, si jo ja sé anglès, no cal pas que em tradueixis». Jajajajajaja (perdó), no em feu riure!! Però si després, quan algun delegat estranger fa una pregunta, tothom corre a agafar els auriculars perquè no han entès res!! Evidentment, és un comentari que qualsevol intèrpret ignora, però fa certa ràbia sentir-lo perquè implica una infravaloració de la teva feina. Compte amb aquest comentari, senyors!

Bé, com sempre, el problema és el desconeixement. Igual que el món dels traductors freelance que comentava l’altre dia.

 

Només volia compartir un parell d’idees que m’han vingut al cap, res especial. I, com sempre, qualsevol comentari serà benvingut 🙂

Tornem-hi amb la pronunciació

Avui he trobat una pàgina molt interessant: Forvo. Segons diuen, és la guia de pronunciació més completa del món. Permet consultar qualsevol paraula, fins i tot noms propis, en més de 220 idiomes, i escoltar les gravacions de diverses persones amb diferents accents.

 

Per exemple, si cerquem “Madrid” hi trobarem 15 pronunciacions diferents: en castellà d’Espanya (amb i sense z final) i de Xile, en danès, anglès, italià, etc.

A més del mapa amb banderetes (per seleccionar l’accent), també permet afegir una versió pròpia. De fet, no he trobat la pronunciació catalana de MadriT…

Bé, i més seriosament, crec que pot ser una eina útil quan, per exemple, volem saber com es pronuncia un nom propi estranger. Sense anar més lluny, el meu! Meritxell no és un nom gaire fàcil de pronunciar fora de Catalunya. Moltes gràcies al senyor voluntari que l’ha gravat!

Nou nomenclàtor de la toponímia catalana amb transcripció fonètica

Sovint ens preguntem com s’escriu un topònim en català o, fins i tot, com es pronuncia.

A la Xarxa hi ha un parell de pàgines ben útils per comprovar que hem escrit bé el nom d’un poble, ciutat o comarca en català.

Les que més utilitzo són l’Enciclopèdia Catalana i l’ÉSADIR (el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)), que també permet consultar topònims d’arreu del món i cercar mots d’altres temàtiques.

L’Optimot és un altre recurs, tot i que aquesta pàgina va bastant més enllà de la toponímia i presenta els resultats creuats de diversos diccionaris, com el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, el diccionari terminològic TERMCAT o el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans.

La gran novetat del Nomenclàtor, però, és la «transcripció fonètica i la gravació fònica dels nuclis de població». Aquestes gravacions són una idea innovadora i molt positiva. (Recordem el malaurat cas del Flix, que vam sentir anomenar d’una manera tant estranya pels locutors televisius de les comarques de Barcelona).

Els nostres topònims ja estan ben enregistrats. Ara només cal anar deixant de banda els usos (o abusos) d’altres temps que, encara que sembli escandalós, continuo trobant de tant en tant.

 

Identitats balcàniques

Un dels tres objectius principals de la Constitució Europea, que fou signada a Roma ara fa uns cinc anys (29 d’octubre del 2004), és «potenciar el sentiment de pertinença europea dels ciutadans i ciutadanes dels estats membres». Les institucions de la Unió Europea ja fa temps que funcionen. L’aparell burocràtic comú s’ha instal•lat als Estats membres al costat de les burocràcies pròpies. El tractat de la unificació de l’espai universitari s’implementa, la moneda única competeix en el mercat internacional de divises i la majoria de persones han deixat de comptar les seves despeses en lires, pessetes, francs, marcs, zlots etc., però no han substituït la seva identitat per l’europea.  

Podem parafrasejar la famosa frase de Massimo d’Azeglio referent a la unificació política d’Itàlia: «Hem fet Europa, ara hem de fer els europeus». La pretensió de crear una cohesió social que ha d’avalar la unitat política en una vasta regió geogràfica com és Europa no pot prosperar sense l’arrelament d’un sentiment de comunitat dels seus habitants, sense la creació d’una identitat integradora. Aquest projecte, per altra banda, no pot prosperar sense l’abandonament dels antics principis i interessos geopolítics que tradicionalment dirigeixen les relacions hermètiques entre els diferents Estats nacionals.

El problema de la creació d’una nova identitat Europea és que la imaginació de la identitat col•lectiva habitualment està constituïda per la memòria (Anderson 1991) i no per l’anticipació d’un futur hipotètic.

Els països ex-Iugoslaus estan fent cua a la porta d’entrada a la Unió Europea, mentre es recuperen de les ferides de la guerra per les noves fronteres nacionals que tingué lloc en la darrera dècada del segle XX, i amb l’esperança que aquesta adhesió solucionarà almenys algun dels nombrosos problemes amb què es troben diàriament. Però, abans de l’acceptació d’una nova identitat europea, els pobles de la ex-Iugoslavia volen aconseguir la seva plena afirmació nacional. Les identitats modernes dels habitants dels Balcans centrals i occidentals estan fonamentades en l’exclusió i en un fort arrelament en el passat, que després d’un període llarg d’haver estat diluïdes per l’antinacionalisme socialista, estan vivint una mena de renaixement nacional. Per aquesta raó, hom espera de l’arqueologia i de la història una obra d’enginyeria extraordinària: que construeixin ponts sobre tot aquell temps i identifiquin els pobles moderns amb les identitats antigues d’aquesta regió, amb els seus ancestres pre-otomans, pre-bizantins, pre-romans i pre-històrics – és a dir, 600 anys, 8 segles, 19 segles, més enllà de 3 mil•lennis.

per Igor Bogdanović

(llegiu l’article sencer aquí)

La història de la traducció literària en català

Sembla que les primeres traduccions al català van obeir a necessitats o demandes concretes: cap a la segona meitat del segle XIII van traslladar-se, del llatí, alguns textos jurídics, històrics, mèdics, científics i religiosos.

Alhora, no es pot ometre la poderosa influència que van exercir les lletres itàliques, principalment mitjançant el Petrarca humanista que vindicava l’estudi —i l’exemple— dels clàssics, traduït al català per Antoni Canals i per Bernat Metge. Del 1429 data la versió anònima del Decameró i la primera traducció en vers de la Divina Comèdia, obra del poeta Andreu Febrer.

Com a darrera fita d’una Edat Mitjana esplendorosa, cal assenyalar que el 1478 fou impresa a València una edició completa de la Bíblia, perseguida i destruïda per la Inquisició davant la por d’heterodòxia; era la quarta llengua que n’emprenia una traducció sencera, després de l’alemany, l’italià i el neerlandès.

Al llarg dels segles XVI i XVII, en minvar el prestigi de la llengua autòctona, cada cop més menystinguda per la brillantor de la llengua de la cort, va minvar la necessitat de traduir a una llengua infravalorada, fora dels àmbits populars i menestrals, en què era necessari si es volia arribar a un públic ampli rigorosament monolingüe.

En el tombant del segle XIX al XX va produir-se una «modernització» cultural sense precedents, amb la voluntat d’aixecar una tradició sòlida, i les traduccions es van convertir en un puntal de les lletres catalanes. Per raons diverses, el Quixot, Shakespeare i Wagner van despertar veritables febres literàries.

En les dècades següents, fins a la guerra civil, els escriptors (Josep Carner, C. A. Jordana, Marià Manent, Carles Riba, Josep M. de Sagarra, etc.) van continuar responsabilitzant-se de la feina de traduir: en no existir el traductor professional, i atesa la importància que es conferia a aquesta activitat, semblava reservada a les elits intel·lectuals més preparades i reconegudes.

En la dècada dels vint va aparèixer la Fundació Bernat Metge, de traduccions dels clàssics grecs i llatins, i els primers volums de tres versions de la Bíblia diferents: del Monestir de Montserrat, de la Fundació Bíblica Catalana i del Foment de Pietat Catalana.

Fins al 1936, i d’ençà de la represa literària moderna, havien aparegut prop d’un miler de traduccions. La situació es va capgirar fatalment el 1939, amb la victòria franquista i la llarga dictadura. La prohibició d’editar traduccions en llengua catalana fou rigorosa la dècada dels quaranta i dels cinquanta. L’aparició d’Edicions 62, el 1962, va significar un revulsiu per a la publicació de llibres traduïts, que encara eren signats per escriptors rellevants: M. Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Joan Oliver, Manuel de Pedrolo, Josep Vallverdú… De tota manera, uns quants noms començaven a adquirir reputació per les seves versions: Jordi Arbonès, Josep M. Güell, Carme Serrallonga, Bonaventura Vallespinosa…

Després de la frenada de la dècada dels setanta, en la dels vuitanta l’edició de traduccions experimentà una nova revifalla. L’any 1981 Joaquim Mallafrè publicà l’Ulisses de Joyce, versió que és l’origen de l’estudi Llengua de tribu i llengua de polis: bases d’una traducció literària (1991), la primera monografia acadèmica en llengua catalana consagrada íntegrament a la traducció. Amb petites oscil·lacions, aquests darrers lustres la pràctica de la traducció s’ha professionalitzat, a redós d’una estabilització del mercat editorial i, probablement, de l’existència de diversos centres universitaris on s’ensenya traducció.

per Montserrat Bacardí

(consulteu l’article sencer aquí)